L’existència d’un desordre neurobiològic no és una cosa que pugui ser decidit per l’opinió pública a través d’un debat, sinó que és objecte d’investigació científica. Diferents estudis al llarg d’un segle han identificat a un grup d’individus que tenen problemes de concentració, control d’impulsos i, en alguns casos, hiperactivitat. Si bé el nom que se li ha donat a aquest grup ha canviat diverses vegades, els símptomes sempre s’han donat en conjunt.
El 1998 l’American Medical Association va descriure el TDAH com «un dels trastorns millor estudiats en medicina, en què les dades globals sobre la seva validesa superen als de moltes malalties».
Al seu torn, l’Organització Mundial de la Salut, en el seu document «Caring for children and adolescents with mental disorders» (2003) l’identifica com un trastorn poc conegut i amb importants repercussions econòmiques en la cura de la salut infantil, negat fins a dates recents a causa que no es reconeixia l’existència d’una vida mental pròpia en la infància. D’altra banda, no existeix cap prova objectiva que invalidi el seu diagnòstic o demostri la seva inexistència.
És cert que en l’actualitat hi ha una major sensibilitat pel que fa als nens amb TDAH. Abans es considerava que tenien mal caràcter o que estaven mal educats, sense contemplar la possibilitat que existissin problemes neurobiològics i psicosocials que causessin les seves conductes. En l’actualitat, les coses estan canviant; hi ha més interès pel tema, la qual cosa no vol dir que sigui una moda passatgera. Cada vegada es publiquen més estudis i investigacions, responent a un seriós interès a millorar la qualitat de vida d’aquests nens i per tant, la dels seus familiars i professors.
Fa uns anys, les complicacions en el part o immediatament després del part es consideraven un factor de risc, tant per presentar aquest trastorn com per a altres. Avui es considera que molts dels casos de TDAH presenten un component genètic. Per tant, qualsevol dels dos factors és determinant per a la seva aparició.
Un nen amb TDAH no té cap dany físic. Senzillament, una zona del seu cervell funciona de forma diferent. Se sap que en el nen amb TDAH ha una producció irregular de dopamina i noradrenalina, dos neurotransmissors necessaris perquè hi hagi una bona comunicació entre les neurones i tot funcioni normalment. Aquest dèficit es relaciona amb una disminució en la capacitat de la persona per inhibir reaccions o prestar atenció.
El nen amb TDAH no és mentider, però la seva conducta sol provocar càstigs i pot mentir per evitar-los, igual que ho fan altres nens. Sovint, no compleix amb el que li demanen pares i mestres; això passa per diverses raons. De vegades no posa prou atenció, altres vegades se sent incapaç de fer el que li demanen. En moltes ocasions «està fart» que li manin fer coses i després li critiquin per fer-les malament, de manera que prefereix no fer-les.
El nen amb TDAH no es porta malament a propòsit; la seva conducta respon a causes neurobiològiques alienes a ell. Per tant, l’aplicació de càstigs sense cap altre tipus de tècnica o tractament empitjora el comportament dels nens amb TDAH en lloc de millorar-lo.
Això no és cert. S’han identificat tres tipus de TDAH: hiperactiu-impulsiu (predominen els símptomes d’hiperactivitat i impulsivitat), inatent (predominen els símptomes de manca d’atenció i és més comú en les nenes) o combinat (predominen símptomes d’hiperactivitat, impulsivitat i inatenció) . De fet, el trastorn s’anomena Trastorn per Dèficit d’Atenció amb o sense Hiperactivitat.
No hi ha evidències científiques que relacionin aquests factors amb les causes d’aquest trastorn. Tampoc s’ha provat que els tractaments basats en restriccions de la dieta o en suplements minerals o vitamínics millorin els símptomes del TDAH.
El TDAH és un trastorn neurobiològic; no té connexió amb la relació i característiques afectives de la família. Si aquestes són negatives el agreujaran, però no són causa suficient per a produir-lo.
S’ha de tenir en compte que la primera descripció mèdica del trastorn data de 1902, a més hi ha indicis que nombroses personalitats de segles anteriors patien aquest trastorn. No obstant això, és cert que la societat actual té certes característiques que poden fer més patent la seva presència (les majors exigències escolars i socials des de molt jove, la menor disponibilitat de suports externs per a les famílies actuals, etc.).
La intel·ligència no té cap relació amb el TDAH; hi ha nens amb TDAH que tenen una intel·ligència normal, alta i baixa.
Si bé els símptomes del TDAH influeixen en el rendiment escolar, no afecten necessàriament la capacitat intel·lectual. Els nens amb TDAH poden necessitar intervencions de tipus pedagògic, però no classes diferents a la resta dels seus companys.
Els professors no tenen prou informació sobre el nen per diagnosticar un TDAH. Per això, quan un professor nota que a classe hi ha un alumne al qual li costa concentrar-se i prestar atenció, és la seva responsabilitat parlar amb els pares perquè busquin un diagnòstic apropiat amb un professional.
El TDAH és un trastorn neurobiològic, de manera que la programació televisiva no és una causa suficient per a la seva aparició. No obstant això, és cert que actualment els programes ofereixen una violència igual o major a la real. Quan els pares no estan prou atents a com el seu fill interpreta els continguts que mira, aquest pot creure que lluitar o agredir no és dolent i que no porta conseqüències reals. Això passa amb tots els nens, però pot ser pitjor en nens amb TDAH, que de per si tenen comportaments hiperactius i dificultats per aprendre el que està bé o el que està malament.
Els psicoestimulants són fàrmacs avalats per estudis científics i molts anys d’ús, demostrant amb escreix la seva eficàcia i seguretat en el tractament del TDAH. Els seus efectes secundaris (mal de cap, insomni i disminució de la gana) són lleus i desapareixen en unes setmanes.
Els psicoestimulants afecten positivament la capacitat d’atenció i el rendiment escolar sol millorar. Els seus efectes també són beneficiosos sobre el control de la conducta. És per això que el seu ús hauria de mantenir; a més, el TDAH es manifesta no només a l’escola, sinó també a casa i altres entorns.
Els estudis han demostrat que el tractament multimodal (la combinació simultània del tractament farmacològic i de les intervencions psicològiques i escolars) és el més eficaç per al TDAH. A més, s’han realitzat estudis comparatius dels efectes de tots dos tractaments administrats de forma individual; en aquests casos el tractament farmacològic es va demostrar significativament més eficaç.
L’origen del TDAH és un trastorn en el desenvolupament neurobiològic, per això no es cura, i pot afectar negativament el desenvolupament d’una persona al llarg de la seva vida. De fet, els adults amb TDAH que no han rebut un tractament adequat solen tenir problemes laborals, econòmics i de parella, i és freqüent que pateixin problemes psiquiàtrics associats, com la depressió.
Per aquestes raons, una detecció precoç és fonamental; això possibilitarà que els símptomes poden pal·liar o disminuir amb el temps, permetent que el nen desenvolupi plenament totes les seves potencialitats.